Quina Llei successòria és d’aplicació en cas de viure a l’estranger?

27 January, 2017
–
Civil
–
Mara Vilanova


En els últims anys, cada vegada ha estat més habitual la mobilitat de persones dins de la Unió Europea. Això ha comportat un increment de successions mortis causa amb un component internacional amb dificultats alhora de determinar la legislació aplicable. És per això, que el Reglament europeu 650/2012, que va passar a ser aplicable a l’Estat espanyol el 17 d’agost del 2015, va sorgir amb l’objecte d’unificar el criteri en quan a competència, llei aplicable i reconeixement i execució de resolucions successòries dins del territori de la Unió Europea, a fi i efecte de garantir de manera eficaç els drets dels hereus i legataris i de les persones pròximes al causant.

L’article 21.1 del citat Reglament estableix que la regla general és que la llei aplicable a les successions sigui la llei del Estat on el causant tingui la residència habitual en el moment de la defunció (per tant desplaçant la regulació que feia l’article 9.8 del Codi Civil espanyol), amb les dues excepcions següents:

a) En el cas que es demostri que el causant mantenia un vincle manifestament més estret amb un altre Estat diferent del de residència habitual.

b) Que el causant hagi triat expressament la llei nacional (l’anomenada “professio iuris” que és l’acte de determinació voluntària de la llei aplicable a la teva successió).

Per tant, tot i que la regla general sigui la de l’aplicació de la llei del Estat on el causant tingui la residència habitual en el moment de la defunció, qualsevol persona podrà designar, si així ho vol, que li sigui d’aplicació la llei del Estat de la nacionalitat que posseeixi en el moment de realitzar l’elecció o en el moment de la defunció (22.1) i aquesta serà la llei que regirà la totalitat de la successió.

Aquest Reglament només és aplicable pels Estats membres de la UE que han participat en el mateix, i que actualment són tots els estats membres de la UE a excepció del Regne Unit, Irlanda i Dinamarca.  Ara bé, això no obsta per tal que la persona que sigui ciutadana d’un
Estat Membre de la UE li pugui ser d’aplicació la llei d’un tercer Estat encara que no sigui membre, ja que l’article 20 del citat Reglament estableix el caràcter universal d’aquest. A mode d’exemple:

a) Un espanyol que morís tenint la seva residència habitual als Estats Units, tot i que Estats Units no sigui un Estat membre, li seria d’aplicació el Reglament europeu que determina que la llei aplicable a la seva successió serà la estatunidenca.

b) A la inversa, en el cas que un estranger estigués residint de forma permanent a Espanya i morís, encara que fos de nacionalitat d’un país que no fos un Estat membre de la UE; li seria d’aplicació la llei de la seva residència habitual, per tant la espanyola.  En aquest últim cas, només no seria aplicable el Reglament en cas de que fos contrari a un tractat internacional vigent entre un Estat membre i un Estat no membre.

Com es determina la residència habitual?

El legislador europeu no estableix una definició concreta del que s’entén com a residència habitual però de la lectura de la llei i en especial dels “Considerants” 23, 24 i 25 es donen unes pautes per determinar el sentit de residència habitual.

Així doncs, s’estableix que per determinar la residència habitual s’haurà de realitzar una avaluació general de les circumstàncies de la vida del causant durant els anys precedents a la seva defunció, i prenent en consideració en especial la durada, la regularitat de la presència així com les condicions i motius d’aquesta presència.

El legislador inclús estableix expressament alguns casos i les pautes per a la seva determinació:

a) Si el causant per motius professionals o econòmics trasllada el domicili a un altre país per a treballar-hi (encara que sigui prolongat) però manté un vincle estret i estable amb el seu Estat d’origen, depenent de les circumstàncies, podria considerar-se que el causant tenia la seva residència en el seu estat d’origen.

b) El causant hagi estat resident en diversos Estats alternativament. En aquest cas s’estableix que si fos nacional d’algun d’aquests Estats o tingués els principals béns en un d’ells, la nacionalitat d’aquest o la localització d’aquests béns podrien constituir un factor especial en l’avaluació de la llei aplicable.

De quina manera es pot fer l’elecció?

– De manera expressa amb una disposició mortis causa (art 22.2), és a dir, a través d’un testament o un pacte successori (art. 3.1.d).

– És possible l’elecció tàcita, en el supòsit que el causant hagi fet referència en la disposició mortis causa a determinades disposicions específiques de la llei de l’Estat de la seva nacionalitat o hagi mencionat explícitament aquesta Llei.

###


HerènciaLleiSuccessió

---