Cas Helena Jubany: pot la llibertat artística prevaldre sobre el dret a l’honor d’una víctima?

15 October, 2025
–
Propietat Intel·lectual
–
Lucas Charnet

!alt="Creació artística i la seva regulació en relació a la memòria dels difunts"

Aquesta setmana ha saltat als mitjans una notícia que ha reobert un vell debat jurídic: una companyia teatral anunciava l’estrena, el pròxim 26 d’octubre, d’un musical titulat “Em dic Helena Jubany. Un musical necessari”, inspirat en la vida i la mort d’Helena Jubany, jove bibliotecària assassinada a Sabadell l’any 2001. La família va reaccionar immediatament amb una negativa rotunda: afirmaven que mai no havien autoritzat l’obra, que un projecte d’aquest tipus podria interferir en la investigació encara oberta, i en van exigir la paralització mitjançant burofax. Poc després, el teatre Círcol de Badalona va cancel·lar la funció al·legant que desconeixia el contingut de la proposta. Aquest xoc de llibertat artística i límits legals de la memòria dels difunts és el que expliquem en aquest article.

Aquest episodi situa al centre del debat un dels conflictes clàssics del dret contemporani: fins a quin punt pot arribar la llibertat d’expressió —i, especialment, la llibertat artística— quan la persona representada és difunta i la seva família reclama protecció jurídica de la seva memòria? En aquest article analitzem el conflicte entre llibertat artística i límits legals de la memòria dels difunts a la llum de la jurisprudència espanyola.

El xoc de drets: llibertat d’expressió vs. drets de la personalitat (honor, intimitat, memòria)

A Espanya, la llibertat d’expressió —que inclou la creació artística— està reconeguda com a dret fonamental a l’article 20.1 de la Constitució Espanyola (CE). Aquesta llibertat no només empara opinions o informacions, sinó també la difusió artística, literària o dramàtica. Tanmateix, aquest dret no és absolut: l’article 20.4 CE estableix que el seu exercici troba límits quan entra en col·lisió amb altres drets fonamentals, com ara l’honor, la intimitat personal i familiar o la pròpia imatge.

La Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge, regula aquestes intromissions i permet la defensa fins i tot quan es tracta de persones ja difuntes. Encara que els drets de la personalitat s’extingeixen amb la mort, la llei preveu que la memòria del difunt pugui ser objecte de tutela pels familiars legitimats (cònjuge, descendents, ascendents o germans) durant un termini de fins a 80 anys després del decés. En cas que no hi hagi familiars, pot intervenir el Ministeri Fiscal (art. 4 LO 1/1982).

Aquest mecanisme legal permet actuar contra expressions que, fins i tot basant-se en fets verídics, lesionin injustificadament la dignitat o la reputació d’un difunt o causin un patiment innecessari als seus familiars. El legislador reconeix així que la memòria d’una persona forma part de la seva personalitat moral.

D’aquí sorgeix una distinció clau: no és el mateix una persona viva que una de morta. Els drets de la personalitat en vida tenen una protecció més intensa, ja que la persona pot reaccionar, rectificar o reclamar una indemnització. En canvi, en relació amb els difunts, la protecció s’exerceix a través dels familiars, i la seva intensitat —encara que real— és més limitada, especialment quan hi concorre un interès públic rellevant.

En el cas del musical sobre Helena Jubany, s’enfronten directament el dret a la llibertat de creació artística de la companyia teatral —de la qual, a més, es desconeix amb exactitud l’enfocament que donarà a la vida d’Helena— i, d’altra banda, la negativa de la família, que vol fer prevaler la seva voluntat per evitar que la representació es dugui a terme per por que una posada en escena intempestiva pugui perjudicar la investigació encara pendent i afectar el bon nom d’Helena Jubany. Aquest conflicte s’ha de resoldre mitjançant un test de ponderació, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem.

Doctrina constitucional i jurisprudència rellevant

El Tribunal Constitucional: la ponderació com a mètode

La doctrina del Tribunal Constitucional estableix que, quan la llibertat d’expressió o la creació artística entren en conflicte amb els drets a l’honor o a la intimitat, els tribunals han d’aplicar un test de ponderació cas per cas per determinar quin dret ha de prevaler segons les circumstàncies. Els criteris principals són:

1. Veracitat o diligència en la comprovació: quan l’obra es basa en fets reals, aquests han d’estar raonablement contrastats i no provenir de simples conjectures.
2. Interès públic del tema: com més rellevància social, cultural o històrica tingui, més pes adquireix la llibertat de creació.
3. Grau d’ingerència en els drets de la personalitat: és més greu quan l’obra revela informació íntima o introdueix elements falsos o difamatoris —com va succeir en el cas Fariña.
4. Proporcionalitat i context: si l’expressió artística persegueix un fi morbós o sensacionalista, pot quedar fora de l’empara constitucional.

Un precedent rellevant és la STC 190/1996, on RTVE va ser condemnada per vincular falsament una jove difunta amb el consum de drogues. El Tribunal va considerar que aquesta informació mancava de veracitat i suposava un descrèdit injustificat a la memòria pòstuma, lesionant el seu honor i el dels seus familiars.

En aquest i altres casos, el Tribunal Constitucional ha reiterat que la llibertat informativa o expressiva no empara la difusió de rumors o invencions sense base fefaent, especialment quan poden causar un dany moral o reputacional.

El Tribunal Suprem: ficció, veracitat i límits de la dramatització

El Tribunal Suprem ha desenvolupat aquesta doctrina en l’àmbit de la creació audiovisual i literària, on la frontera entre realitat i ficció és més difusa. Un exemple paradigmàtic és el de la sèrie Fariña, adaptació televisiva de la novel·la homònima de Nacho Carretero sobre el narcotràfic gallec.

En aquest cas, l’Audiència Provincial de Pontevedra va ordenar retirar una escena fictícia en què s’atribuïa a un personatge real una relació sexual inexistent, absent del llibre original i sense base judicial. El tribunal va entendre que aquesta llicència artística excedia els límits de la llibertat de creació en introduir un element íntim i fals que afectava la reputació de la persona implicada.

La jurisprudència ha deixat clar que la llibertat artística no empara la invenció de fets íntims o deshonrosos sobre persones identificables quan aquests no tenen rellevància per a l’interès públic de l’obra.

Precedents similars: L’odi de Luisgé Martín

El llibre L’odi, de l’autor Luisgé Martín, va generar un debat jurídic similar. Inspirat en el crim real comès per José Bretón contra els seus fills, la mare dels menors, Ruth Ortiz, va sol·licitar la suspensió de la publicació per vulneració de l’honor i la intimitat. Un jutjat de Barcelona va rebutjar la mesura cautelar i va prioritzar la llibertat d’expressió, tot i que posteriorment l’editorial Anagrama va decidir suspendre’n la distribució de manera indefinida sense que hi hagués cap resolució judicial que la declarés il·lícita.

Aplicació al cas Helena Jubany: anàlisi específic

En traslladar aquest marc general al cas del musical sobre Helena Jubany, hi ha diversos matisos que convé destacar:

1. Fets no resolts judicialment
El cas Jubany continua en fase d’investigació i no hi ha una sentència ferma que determini els fets ni les responsabilitats. Això incrementa el risc que una obra artística introdueixi interpretacions especulatives o versions controvertides, motiu pel qual la prudència és essencial.
2. La negativa de la família i la protecció de la memòria pòstuma
Tot i que la negativa de la família Jubany no hauria de limitar per si sola la llibertat de creació artística, pot indicar un possible dany moral en un cas encara obert. Aquesta oposició evidencia el risc d’afectar la memòria pòstuma de la víctima, la protecció de la qual —a diferència d’una persona viva— depèn dels familiars legitimats.
3. Interès públic i valor artístic
El musical encara no s’ha estrenat, de manera que es desconeix l’enfocament que la companyia teatral donarà a la història. Sense conèixer-ne el contingut, és prematur anticipar si respectarà els límits legals o si podria suposar una intromissió il·legítima.

Conclusió

El cas d’Helena Jubany torna a situar en el centre del debat jurídic la tensió entre la llibertat artística i els límits legals de la memoria dels difunts. En un moment en què proliferen els true crimes i les produccions audiovisuals sobre fets reals —sovint impulsades per una indústria cultural potent—, és essencial una aproximació jurídica rigorosa que garanteixi l’equilibri entre la llibertat creativa i el respecte als drets de les persones implicades.

A MES Advocats, oferim assessorament integral en matèria de llibertat d’expressió, drets de la personalitat i protecció d’obres creatives, ajudant creadors, productores i famílies a actuar amb seguretat jurídica i respecte en projectes inspirats en fets reals. Contacta’ns!

###


Caso Helena Jubany musicalDerecho al honor personas fallecidasLibertad de expresión límitesPonderación derechos fundamentalesProyectos basados en hechos reales

---